El juliol ens obre una de les èpoques més boniques de l'any per mirar amunt. La Via Làctia comença a dominar les nits del Pallars i el cel ens regala conjuncions, fases lunars i pluges d'estels que converteixen cada sortida nocturna en una petita expedició.
Aquest mes, el cel d'estiu ens convida a reconèixer algunes de les figures més emblemàtiques de l'hemisferi nord: el Cigne, la Lira i l'Àguila, que formen el Triangle d'Estiu; Escorpí baix cap al sud; Hèrcules més alt al cel; i, travessant-ho tot, la franja lluminosa de la Via Làctia. Les millors nits per observar-la seran les properes a la Lluna nova, quan la foscor permet veure millor el contrast entre les estrelles i les zones de pols de la nostra galàxia.
Juliol és un mes de cel canviant: planetes baixos a l'alba, Venus brillant al capvespre, la Lluna passant prop d'estrelles i cúmuls, i les primeres pluges d'estels que anuncien l'arribada de l'agost. Aquesta és la guia d'esdeveniments per sortir a mirar el cel amb intenció. Toca qualsevol nit per obrir-ne la fitxa.
La Lluna marca el ritme del cel. Quan creix, il·lumina el paisatge i ens ajuda a observar cràters, mars i relleus lunars. Quan desapareix, el cel s'enfosqueix i la Via Làctia guanya profunditat. Aquest calendari serveix per planificar cada sortida: nits de Lluna, nits de foscor i nits ideals per mirar més enllà.
La Via Làctia és la nostra galàxia: una immensa ciutat d'estrelles, gas i pols on també es troba el Sol. Quan la veiem travessant el cel com una franja blanquinosa, no estem mirant un núvol: estem mirant el disc de la galàxia des de dins. Al juliol, el seu centre comença a guanyar protagonisme a les nits del Pallars, especialment cap al sud, on la foscor permet distingir les zones més brillants i també les franges fosques de pols interestel·lar.
Per observar-la bé, cal triar una nit propera a la Lluna nova, allunyar-se de llums directes i deixar que els ulls s'adaptin a la foscor durant almenys vint minuts. No cal telescopi: la Via Làctia és un espectacle de gran escala. Amb prismàtics, però, la franja lluminosa es transforma en un camp densíssim d'estrelles.
Sabies que quan mirem la Via Làctia a l'estiu estem mirant cap al centre de la nostra galàxia? El Sol es troba en un dels braços exteriors, però durant les nits de juliol la Terra queda orientada de manera que podem veure la zona més densa i brillant del disc galàctic. Per això la Via Làctia d'estiu sembla més rica, més ampla i més profunda que en altres èpoques de l'any.
El Triangle d'Estiu és una de les formes més fàcils de reconèixer al cel de juliol. No és una constel·lació oficial, sinó un asterisme: una figura imaginària formada per tres estrelles molt brillants de tres constel·lacions diferents. Aquestes estrelles són Vega, a la Lira; Deneb, al Cigne; i Altair, a l'Àguila.
Al voltant de la Lluna nova del 14 de juliol. Tria una nit clara dins d'aquesta finestra, allunya't de llums directes i mira cap al sud quan la Via Làctia s'elevi sobre l'horitzó.
Quan la Lluna no molesta, juliol és un mes excel·lent per mirar més enllà dels planetes i les constel·lacions. A ull nu, amb prismàtics o amb telescopi, el cel d'estiu està ple de cúmuls, nebuloses i galàxies que ens recorden que la nit és molt més que un fons d'estrelles.
Un eixam d'estrelles molt antigues, agrupades com una petita esfera lluminosa a la constel·lació d'Hèrcules.
Una petita anella de gas expulsada per una estrella moribunda, visible a la Lira.
Una nebulosa gran i suau a la Guineueta, ideal per entendre el final de la vida d'algunes estrelles.
Una regió de formació estel·lar a Sagitari, baixa al sud però espectacular en cels foscos.
Una gran nebulosa prop de Deneb, difícil a simple vista però magnífica en fotografia.
Aquesta nit, surt a un lloc fosc, localitza Vega, Deneb i Altair, i uneix-les mentalment fins a formar el gran triangle del cel d'estiu. Si aconsegueixes veure la Via Làctia travessant la zona del Cigne i l'Àguila, comparteix la teva observació amb Astronòmic.
Mart i Urà apareixen molt propers al cel de matinada, però és una il·lusió de perspectiva: Mart és el planeta vermell del nostre veïnat i Urà, un gegant gelat molt més llunyà. El valor de l'escena és que Mart et fa de far per localitzar Urà, que sol ser difícil de trobar.
Mart travessa Taure i queda entre dos dels cúmuls oberts més bells del cel: les Plèiades i les Híades. Una escena preciosa per a prismàtics, on el roig de Mart es barreja amb grups d'estrelles brillants.
La Lluna passa prop de Neptú en perspectiva. Neptú és massa feble per veure'l a ull nu, i la llum lunar ho complica encara més, però és una bona excusa per parlar de la profunditat del Sistema Solar.
La Terra arriba al punt més allunyat del Sol de tota la seva òrbita anual. És la curiositat perfecta per explicar que les estacions no depenen de la distància al Sol, sinó de la inclinació de l'eix terrestre.
La Lluna arriba al quart minvant i apareix prop de Saturn. Una bona matinada per reconèixer Saturn, que brilla amb un to groguenc i estable. Amb telescopi petit ja es distingeixen els anells.
Venus, molt brillant al capvespre, passa prop de Règul, l'estrella principal del Lleó. Molt accessible: Venus es localitza fins i tot amb una mica de llum crepuscular.
La Lluna minvant passa prop del cúmul de les Plèiades. Una de les escenes més boniques del mes, sobretot amb prismàtics, tot i que caldrà matinar amb l'horitzó clar.
Les Pegàsides de juliol són una pluja d'estels discreta, d'activitat baixa, amb el radiant a la zona de Pegàs. No és espectacular, però pot sumar algun meteor a les nits fosques.
La Lluna minvant se situa prop de Mart i Urà. Mart serà el punt de referència fàcil; Urà, molt més feble, necessitarà prismàtics o telescopi.
Mart passa prop d'Aldebaran, l'estrella rogenca de Taure. Una oportunitat molt didàctica per comparar dos punts de color semblant: un planeta del Sistema Solar i una estrella gegant vermella.
El gran moment del mes per observar objectes febles: Via Làctia, cúmuls, nebuloses i galàxies. Sense llum lunar, el cel és més fosc i profund.
La Lluna, molt fina i propera al Sol, passa per Gèminis, prop de Pòl·lux i Mercuri. Un esdeveniment difícil perquè es produeix molt a prop de la claror solar.
La Lluna passa prop de Júpiter, però Júpiter és molt difícil o no observable bona part de juliol perquè es troba massa a prop del Sol en perspectiva. Es manté al calendari com a fenomen, no com a recomanació.
Una Lluna creixent molt fina passa prop de Venus i Règul al capvespre. Una de les imatges més fotogèniques del mes: la Lluna jove, Venus brillant i una estrella del Lleó en una mateixa zona.
La Lluna arriba al quart creixent i apareix prop d'Espiga, l'estrella més brillant de Verge. Bon moment per mirar la Lluna amb prismàtics: els cràters propers al terminador es veuen amb molt relleu.
Venus continua movent-se pel Lleó i queda alineat visualment amb Règul i Denèbola. Útil per entendre com els planetes es desplacen nit rere nit respecte al fons d'estrelles.
La Lluna gibosa passa prop d'Antares, el cor vermell de l'Escorpí. Antares és una supergegant vermella i una de les estrelles més espectaculars del cel d'estiu.
Juno, un asteroide del cinturó principal, i Plutó arriben a l'oposició en dates properes. En oposició, un objecte queda oposat al Sol i és visible més hores de la nit. Tot i així, Plutó és massa feble per a l'observació amateur bàsica.
Pluja d'estels menor associada a la zona del Drac. No és una pluja principal, però pot aparèixer com a fenomen discret per a observadors curiosos.
La Lluna plena il·lumina intensament el paisatge i dificulta l'observació de la Via Làctia i objectes febles. La proximitat visual amb Plutó és interessant, però no observable a simple vista.
Les Delta Aquàrides del Sud i les Alfa Capricornides arriben al màxim a finals de juliol. Les Aquàrides donen meteors ràpids i discrets; les Capricornides, menys nombroses, poden donar meteors brillants. La Lluna plena dificultarà l'observació el 2026.